THROBBING GRISTLE
Per: Marc Moch
"Un laboratori." A "The tape delays", un article escrit l´any 1981, arran de la dissolució, Jon Savage en feia aquesta definició, de Throbbing Gristle (T. G.). Un laboratori és el lloc on s´hi fan investigacions i experiments, o bé s´hi creen productes nous per a la indústria, és a dir, on sempre s´està a la recerca d´alguna cosa nova. La idea resulta una mica acomodatícia -qualsevol artista, o qualsevol persona o equip dedicada a una activitat de creació "tout court", podria ser un "laboratori"- però s´avé força, crec, amb el concepte que en tenien els mateixos membres de T. G. -Chris Carter, Cosey Fanni Tutti, Peter Christopherson "Sleazy" I Genesis P. Orridge-, aquest darrer sobretot, si més no en contraposició al concepte de grup de rock. Ben a l´inrevés, T. G.volen fugir de la música que, en el fons, té les seves arrels en una societat camperola i rural -la dels Estats Units del XIX, el blues i el country- i fabricar la banda sonora que correspon a la societat industrial (que, això no obstant, arriba amb més d´un segle de retard). Però la consideració de T.G. com a "clàssics" o "pioners" de la música "industrial", les lloances automàtiques que a vegades reben en els articles retrospectius sobre la història de la música electrònica, el fet que hagin estat la referència de grups posteriors del gènere (a vegades sense incorporar-hi la ironia i el sentit de l´humor dels mestres), poden limitar la visió d´allò que T. G. van (o volien) ser. A les entrevistes que els hi feien, Genesis ja deia que la gent que els imitava no havia comprès el seu missatge. "El nostre so descriu les nostres emocions i visions individuals i col.lectives. I el so ens va arribar d´allò que pensàvem i veiem. És impossible que ningú pugui tenir el mateix so que nosaltres i estar descrivint-se a ell mateix d´una forma veraç".
Al capdavall, els "estils" i les "estètiques" -fins i tot els "descobriments"-, de pioners absoluts, no en tenen gairebé mai. Més aviat resulten el producte d´un moment determinat de la història de la música (o de qualsevol altre art), de la societat, de la tecnologia. Per això aquests "pioners" poden sorgir alhora, o gairebé, en llocs molts allunyats físicament, i ser persones que no han tingut cap mena de contacte, i, per altra banda, "contagiar-se" molt ràpidament dels elements nous. Així, a la segona meitat dels anys setanta, surten T.G. i una colla de músics/artistes amb uns trets comuns (tot i que amb unes personalitats pròpies força marcades). El llibre "Industrial Culture Handbook", de la col.lecció Re/Search, recull un grapat d´entrevistes amb els principals noms d´aquesta primera generació "industrial", i n´estableix les característiques que comparteixen: autonomia organitzativa; interès per l´accés a l´informació; ús de sintetitzadors i "anti-música"; elements extra-musicals; i "tàctiques de shock".
S´ha dit que si el punk va ser el rebot contra la badoqueria dels hippies i la hipocresia del "establishment" rock, T. G. i altres "industrials" vindrien a expressar un mateix sentiment, però agafant la tradició de la música electrònica i els nous instruments en lloc del rock i les guitarres. Un paral.lelisme T.G./Sex Pistols es pot traçar, amb el panorama de fons dels darrers anys setanta, de la guerra freda que encara pot esclatar i fer miques el món -recordo moments de forta tensió, llavors, entre els aliats occidentals i la Unió Soviètica-, de la crisi del petroli i el boom econòmic de la dècada anterior, i els nous baixos fons del comportament humà que va revelar d´ençà la Segona Guerra Mundial (i que escampen uns mitjans de comunicació en creixement). Però la personalitat i el bagatge dels membres de l´un i l´altre grup són radicament diferents. Tot i la performance mediàtica que els acompanyà, els Sex Pistols no eren massa cosa més que un grup musical. T. G. no. No ho volien ser, si més no. "T. G. treballa amb informació".
Cal no oblidar que T. G. van néixer com una perllongació de Coum Transmissions, un grup de performances que va funcionar entre 1969 i 1975, amb Genesis i Cosey (en el darrer any, també Sleazy). Nascut l´any 1950 a Hull, Genesis va ser, des de molt jove, un lector de la beat generation (va conéixer a William S. Burroughs a Londres, el 1973) i de temes d´ocultisme, i un gran interessat per l´art d´avanguarda -va escriure part del patracol "Contemporany artists", la qual cosa el va portar a conéixer Brion Gysin, i fou un actiu artista postal-. Amb Coum Transmissions va signar una de les pàgines més singulars de la seva disciplina artística (reconeguda fins i tot al canònic "Performance art" de Roselee Goldberg, de recent edició castellana a Destino). A les seves accions, desenvolupades a sales i centres d´art de diversos països d´Europa i als Estats Units, hi jugaven amb nus integrals, excrements, autolesions, actes sexuals, llepades. Ja hi trobem, doncs, aquesta furgada en els aspectes més desagradables de la realitat humana, i (suposament) morbosos, que tindrà també el seu lloc a T. G. Anys després, aquest aspecte del grup aixecarà polèmiques vives. Alguns hi veien només gust per la provocació i exhibicionisme malsà; altres, ver interés per àmbits del coneixement sovint considerats tabú. Deixant de banda que ambdues coses no han d´anar necessàriament deslligades - em fa l´efecte que, a T.G., hi havia una mica de tot-, també cal recordar que T. G. comencen a treballar-hi abans de l´auge del cinema pijo-gore, els reality-shows i els manga, de l´acreixement de la violència als mitjans de comunicació massius i de la guerra de l´ex Iugoslavia, i abans de Whitehouse (i Psychic TV, i de que tot plegat esdevingués un tòpic). I també allò que escriu l´Antoni Tàpies, al seu assaig "La pràctica de l´art": "Si les formes no són capaces de ferir la societat que les rep, d´irritar-la, d´inclinar-la a la meditació, de fer-li veure que es troba endarrerida, si no són un revulsiu, no són una obra d´art autèntica... Quan el gran públic troba plena satisfacció en unes formes artístiques determinades, és que aquestes formes ja han perdut tota virulència". "El principal enemic de la creativitat és el bon gust", deia, per la seva banda, un altre pintor, Pablo Picasso.
Va arribar un moment que Coum Transmissions van pensar que podien ampliar els seus mitjans d´expressió, per tal de sortit del circuit de les galeries d´art, i que era possible treballar (també) amb música (i tot allò que la podia envoltar). D´entrada, T. G. van ser només un afegit dels muntatges de Coum -la seva primera actuació tingué lloc el 6 de juliol de 1976, a l´Air Gallery de Londres-. La tercera la fan el 18 d´octubre d´aquell mateix any, a l´Institute of Contemporany Arts (ICA) de Londres i dins el "Prostitution show" de Coum Transmissions, que inclou fotografies pornogràfiques de Cosey (la noia vivia d´això i dels seus stripteases) i que farà tant d´enrenou i va provocar un debat parlamentari- doncs l´ICA és una institució que rep diners públics, i ja sabem com són de primmirats, els britànics, pel material de caire "ofensiu".
A partir d´aquí, Orridge, Carter, Cosey i Christopherson van veure de totes totes que la música "és una bona plataforma per la propaganda" i s´hi aboquen de ple, oblidant-se de Coum Transmissions, però mantenint obert el seu interès per qualsevol forma d´expressió (i de comunicació, i de les relacions de poder que sempre l´embolcallen). Amb ganes de demostrar que les coses es poden fer d´una manera diferent, endegen Industrial Records, la seva pròpia companyia discogràfica -el nom el van treure d´un slogan, "Industrial music for industrial people" suggerit per Monte Cazzaza, que llavors estava passant tres mesos a Londres, i els va semblar millor que el primer que tenien, Factory Records, per Andy Warhol. (El nom del grup, per cert, l´havien manllevat de l´expresió popular que, a Yorkshire, fan servir per anomenar l´erecció.) Industrial publica aviat la primera referència, una cassette. Després, cadascun posarà cinc-centes lliures de la seva butxaca per tal de publicar el primer elapé de T. G., "Second Annual Report". "Nosaltres mirem la nostra col.lecció de discos, o allò què succeeix, i decidim el que personalment ens agradaria tenir o posseir com un disco, o una revista, i llavors, si ningú no ho està fent, nosaltres ho fem". És a dir que, l´any 1977, volien tenir un elapé que combinés sons analògics bruts i ambientals manipulats, veus, loops, recreacions dels paisatge sonor urbà, una mena de negatiu de la música planejadora i freaky de l´època en fusió amb una altra branca, la de la música concreta i d´avantgarda. Tot i que "Second anual repport" comença amb la magistral "Slug bait", on ja s´hi apunta aquesta recerca del contrast entre les sonoritats abruptes i un estrany i mesmeritzant sentit de la melodia. Hi ha un elapé enregistrat abans de "Second", però que no va sortit fins a 1987, amb el títol "Very friendly", que és potser on sonen més (en alguns moments) a Velvet Underground (vessant "Sister ray"), ornats però amb sintetizadors i ritmes metàl.lics, damunt dels quals poden surar línees musicals, bategades de notes greus i reverberades, veus.
"Tan incorrecte és no ser capaç de agafar TG quan és melodic, que quan no ho és. Per això vem fer "Adrenaline" i "Distant Dreams", per fer entendre que ens neguem rotundament a renunciar a totes les opcions que volem mantenir." Alguns dels compradors de "Second annual report" van arrufar el nas amb el segon elapé, "D. O. A.. The third and final report", i van deixar de seguir-los (per tal de fer i publicar la seva música, en alguns casos, com ara Whitehouse) amb el tercer, "Twenty jazz funk greats". Evidentment, T. G. aquí no fan tan soroll ni resulten tan punks, però són aquests els seus discos de maduresa, on exhibeixen versatilitat i intuïcio dirigida cap a d'àmbits musicals encara per explorar, des de les seves influències que afagen part del rock alemany (Kraftwerk, Cluster, Tangerine Dream) però també psicodelia extrema i música ètnica ritual (que lliga amb el seu interés per les peces repetitives i hipnòtiques, i els estats alterats de la consciència i les fronteres interiors de la ment, de la manera que va començar a indagar el surrealisme). "D.O. A" (on hi trobem temes fets per cadascun dels quatre membres en solitari) s´enceta amb "I.B.M.", peça industrial per antonomàsia, per continuar amb "Hit by rock" (una mena de noise-rock), el collage de sons de "United", els ritmes repetitius de "Valley of the shadow of death" (que presenta una via de la que l´elapé en directe "Heathen earth" en serà la seva expressió plena), i l´avançament de la manera d´entendre la psicodelia de Genesis (que després explorarà abastament amb Psychic TV) que suposa "Dead on arrival"/"Weeping". A la cara b, "Hamburger Lady" i "Hometime" combinen magistralment soroll i una mena de sub-melodies, mentre que "AB/70" inaugura el techno que esdevindrà emblemàtic de Chris & Cosey de la mateixa manera que "E-Loli" l´ambient post-industrial i "Walls of Sound/Blood on the floor" la densitat rítmica i sorollosa amb la qual faran el seu estil Esplendor Geométrico, per entendre´ns. "Twenty jazz funk greats" perllonga força els pressupostos de "D.O.A." (amb menys soroll, però). Hi trobem sintonies electròniques gairebé tecno-pop ("20 Jazz Funk Greats", la fabulosa "Hot on the heels of love", "Walkabout"), el ritme industrial i post-Kraftwerk primera època de "Convincing people" i "What a day" (i fins i tot "Still walking"), les atmosferes d´onirisme fosc de "Beachy head", "Persuasion" i "Six six sixties", i "Tanith", un tema preciós i melòdic, i estrany i pervers alhora (i és quan aconsegueixen aquest equilibri, que trobarem els millors moments tant a Chris & Cosey com a Psychic TV. La discografia de T. G. és un embolic. Es pot dir que gairebé tot el que van fer, tant en directe como en estudi, ha estat publicat d´una manera o altra (i fins i tot hi ha que sospita de tants enregistraments amb la seva signatura). Quan estaven en actiu, publicaven a Industrial Records, en cassettes, els enregistraments de tots els seus concerts (ara recopilats en una sèrie de compactes de Mute Records, que també s´ha encarregat de reeditar els àlbums). Fins i tot van arribar a treure "24 hours", una caixa de vint-i-quatre cassettes en viu (més dues d´entrevistes), perquè deien que tot és informació del grup que ha d´estar disponible per al públic. I animaven a la gent perquè portessin grabadores a les actuacions-ben mirat, és d´allò més lògic, doncs si han pagat per aquella música, perquè no l´ha poden grabar, o fer-ne l´ús que vulguin?-. També feien crides a la producció espontània de discos pirates, sense afany de lucre. El primer bootleg es deia "Music from a Death Factory: Throbbing Gristle Live" , va sortir a Alemania, l´any 1980-81, i era la impressió en vínil de la cassette del concert del 18 de maig del 79, a la sala The Factory de Manchester.
Aquesta filosofia editorial fa que trobem productes de nivell molt diversos sota l´epígraf T. G. (i no sabria dir on acaba l´actitud alternativa i on comença l´explotació mitòmana, si més no a partir de la dissolució i la invenció dels compactes). En tot cas, les obres més conegudes, i les que han tingut més influència en tota una generació de grups, són les que han estat citades abans. Podríem afegir-hi "Journey through a body", excel.lent banda sonora per a una pel.lícula de Derek Jarman, i "Mission of dead souls", que recull el darrer concert, al Kezar Pavillon de San Francisco, el 29 de maig del 1981(el 23 de juny decidien dissoldre´s); resulta massa dominat per les lletanies d´Orridge, però té un tema, "Vision and voice", demoledor de totes totes. També hi ha el "Throbbing Gristle´s Greatest Hits", amb versions arreglades dels temes dels àlbums, més "Adrenalin", el seu single més hipnòtic, i "Slug bait" procesat al revés (es diu, es clar, "Tiab guls"). La portada és una fotografia de Cosey que parodia (o ret homenatge, tant fa) les dels discos de Martin Denny. Val a dir que T.G. van ser pioners també de la reivindicació de Denny i l´easy listening (tot i que una mica després de The Residents, Boyd Rice i d´altres). Recordem que a "Twenty jazz funk greats" -no sembla el títol d´un disc modern d´ara mateix?- hi ha "Exotica". I sembla ser que, en acabar els concerts, gairebé sempre posaven música de Denny. Una altra prova de l'esperit eclèctic i sense prejudicis que potser constitueix la millor peça del seu llegat.
Si vols adquirir algún treball de Throbbing Gristle, fes servir aquest enllaç.
Si vols adquirir algún treball de Chris & Cosey, fes servir aquest enllaç.
